Truquen a la porta, mare

Truquen a la porta, mare. I tu encara sense enllestir. Sense contestar.

De matí, les abraçades trencades per a mi. Sempre t’intente contar; et vull parlar, però mai tens temps. Un “deixa’m”, un “ara no puc” n’és suficient per a continuar tallant el vent, brises gèlides de sal que bufen dins meu. I ja va per molt de temps.

El somni d’aquesta nit era tan diferent. Ens n’anàvem al circ i quasi féiem tard per les sabates. Me les havia de posar ben de pressa per mantindre el teu somriure mentre m’ajudaves a fer el llaç, a créixer. Els domadors, els pallassos i els malabars. Els teus ulls amb ganes de ser feliços, i la calor a les mans, a les meues, a les teues, el sopar saborós com mai, i sota els meus llençols, respirant un alé harmònic, com de joia.

Em molesta que no em digues per què mai puc obrir la porta. Si ja soc un homenet, pense que imagines. Et vull desobeir i ho faig amb rancúnia. Em sent bé, malgrat tot, perquè ben mirat, la insistència i els crits així m’ho han demanat. I tan prompte com he obert, m’han fet caure a terra, ells dos, tres, i ara quatre, que corren veloçment, tensos, cap a la teua habitació, que s’obri més ràpidament del que m’hagueres obert a mi.

També em molesten les converses entre grans, dient coses sense sentit, paraules adultes que punxen l’oïda com una agulla. “Per on s’ha anat la teua vida”, diuen murmurant, com si les paraules pogueren tornar-te.

I jo, mentrestant, espere. Espere que algú em diga si aquella que dorm encara és la meua mare, o només el seu cos cansat. I si ho és, quan em tocarà a mi somiar de nou que tornem al circ, a fer tard amb les sabates, mentre em tornes a fer el llaç. Com abans.

Però ara estic dret al passadís, assegut a terra. Amb la porta de l’habitació oberta. Amb tu dins, estirada. Sense moure’t. Sense dir res.

Esglaons de llibertat

Sopaves. Encara que sense gana, mastegaves la desídia. Feia anys que la pluja havia deixat de ser pluja, i que els teus ulls mostraven por de ser feliços. Tal vegada perquè et resignaves a quedar-te en solitud, perquè preferies viure malaltissament, absorta en la teua presó de dignitat.

Era cert que l’estimaves. No ho era que t’estimava. El somiaves canviant, canviat. Vida endins, desitjant canvis; esperant una brisa de pau renovada, amb ganes d’instal·lar-se, d’una vegada per totes, al bell mig de la teua ansietat.

Els anys havien passat, i ara sospiraves. L’alé semblava renovat i les teues paraules, més netes en el temps. El temps, aquest estrany aliat: anys mostrant la porta a la desesperació, fent ferm el camí de la fragilitat. El temps, ara sí, esvaint-se sense constrényer, cansat de no descansar. De nou miraves. Ens miràvem. I la véiem: la teua ombra, fidel i sempre als teus peus, acomiadant-se gallardament mentre ascendia pels esglaons de la llibertat.

Just en aquest instant, mentre vivies, ja no era tan difícil endevinar un lleu somriure a la teua boca.

Tallades de meló

Les lloances dominicals per part de familiars i amics envers la seua habilitat per a tallar el meló, el van convertir, en poc temps, en un mestre de cerimònies gairebé perpetu. De fet, era tanta l'admiració que despertava que, d'entre els convidats, els n'hi havia que acudien a sa casa amb les úniques ganes de veure'l enfilar el ganivet tot just abans de servir el café. Alguns portaven les seues videocàmeres per immortalitzar el moment i penjar-lo a la xarxa dies després, amb una música moderna de fons i per títol "malabarista del meló". 

Les dones d'alguns dels seus amics es preguntaven si aquesta habilitat amb les mans es traduiria al context sexual i, fins i tot, els més menuts, ho contaven a l'escola despertant la curiositat d'algun mestre i la resta d'infants.

Dia rere dia i setmana rere setmana, els anys van passar. Algunes amistats es van perdre i alguns familiars van emprendre un camí sense retorn, els seus vídeos romangueren en el més absolut anonimat i d'entre les dones que fantasiejaven amb les seues mans, algunes provaren el resultat sense massa èxit i d'altres se'n vanagloriaren de no haver-ho fet mai. Els xiquets que al·lucinaven amb els seus cops de fulla passaren a ser uns adolescents del muntó i la seua habilitat ganivetera, en contra de millorar, es va estancar amb el pas del temps. 

Tot i això, ell continuà cada diumenge empenyent els melons, amb més barroeria que traça, intentant salvaguardar els pocs dits que mostraven les seues mans.

Vacances d'estiu

Davant l'estiu que s'aproxima, el mascle i la femella Ca han decidit invertir ganes i temps en organitzar unes bones vacances per a tota la família. Aquest fet comporta buscar una estada temporal per al seu car i benvolgut amo de companyia, un preciós yuppie amb pedigrí que van regalar, allà per temps d'hivern, als seus cinc nounats de la primera ventrada.

En un primer moment han pensat deixar-lo sol a casa, omplir de gom a gom rebost, moble bar i nevera i atibacar la farmaciola de barbitúrics i Prozac, opció que han acabat desestimant per suposar un desemborsament econòmic tan important que, moments previs a les vacances, no poden ni volen permetre's. La impossibilitat de deixar-lo al xalet dels pares del mascle Ca, que es recuperen d'una leishmaniosi que van contreure quasi al mateix temps, o la depressió en què es troba sumida la mare de la femella Ca a conseqüència d'una viduïtat anticipada, els ha fet pensar en la possibilitat de deixar el seu amo de companyia a casa dels veïns, però tenint en compte que fa pocs mesos que s'han instal·lat, finalment han acabat considerant que seria massa agosarat demanar-los un favor d'aquest caire. De germans, el mascle no en té, i ella, la femella, els pocs que té localitzats, sap amb absoluta certesa que, de bon grat, no es voldrien fer càrrec.

No és que amb el pas del temps el mascle i la femella Ca es penedisquen d'haver adquirit un acompanyant que requereix tanta responsabilitat, però és com si, de sobte, un regal que en principi tenia finalitat de seguici i espargir de tendresa i joia cada racó de la llar, ara s'haguera convertit en una càrrega incòmoda i ofenosa més propera de coartar la llibertat d'aquells que reclamen uns escassos dies de tranquil·litat enmig d'un calendari atapeït per les obligacions laborals. Estan convençuts que és la societat qui els fa obrar d'aquesta manera i no pas les seues consciències, ben netes gràcies a les visites dominicals que fan a la capella canina del seu barri, situada just dos carrers més enllà del garatge des d'on aquest matí han iniciat unes vacances que, finalment, gaudiran sense el seu benvolgut yuppie, el qual, a hores d'ara, observa amb rictus de desconcert com el cotxe de la família Ca s'allunya fins que desapareix pel confí de l'autopista.

Pis d'ocasió

Si aquell pis haguera estat més car, de bon tros sap que no l'hauria pogut comprar. És conscient i per això se l'estima tant. Per això i per l'aparença de la façana, de construcció antiga però a punt de ser restaurada. Li agrada per la façana i per l'altura, un quart, l'altura que sempre ha desitjat, sense ascensor però amb escalons tonificants. L'entusiasma per l'altura però sobretot pel tamany, menys gran que xicotet, com les bones fragàncies, i distribuït amb la cuina pròxima al saló, un llarg corredor i un bany amb bidet i dutxa d'un cos, una gran habitació principal i una més menuda per si han de vindre convidats. El delecta el tamany i la distribució però també la decoració; les parets, algunes ocres gotejades i d'altres ben empaperades, els sostres entallats de guix, el sòl de rajoles fosques de terratzo antic i els mobles que no responen a un sol estil. El satisfà la decoració però igualment li encisen les vistes, urbanes, desembocants a més finques i a altres finques, darrere les quals es pot divisar un parc infantil d'arbres rodejat que li donen un aspecte més rural a l'extraradi de la ciutat. I és precisament per la ubicació que aquest pis l'ha convençut; un bingo a pocs minuts, farmàcia, metro i parada d'autobús, bars per tot arreu i fins i tot un supermercat de baix preu, on tot és menys fresc i menys bo però també més accesible i poc costós, principi que sol aplicar sempre abans de gastar, doncs ben mirat, si aquest pis haguera estat més car, de bon tros sap que no l'hauria pogut comprar.

L'escriptor

Es diu que abans d'inundar de lletres els papers, es va desmotivar per complet i pensà en un altre repte que fóra més captivador que aquest. Així fou com l'escriptor amb un futur més que prometedor abandonava el bolígraf, tancava el seu bloc abans de plasmar el que haguera estat el títol del seu primer relat i eixia de casa, prest, amb la motxilla a coll, i després d'haver arribat a la conclusió que el seu nou objectiu s'encaminaria a cercar l'horitzó en direcció cap a l'infinit.

Com tantes altres vegades, s'intentava convèncer que a l'igual com qualsevol altre camí, aquest també seria llarg, seria dur i seria el definitiu, ja que cap més abandó estava permés. Sabia que veuria el desconcert als ulls de la ciutadania, cansats de tants anys sense veure més enllà de la banalitat, i intuïa que les primeres gotes de fred intentarien frenar el seu impuls enèrgic i encara jovial. D'altra banda, també era conscient que amb prou feines mostrava constància en els seus afers i l'exemple d'aquell mateix matí així li ho demostrava.

El temps apressava, i sense cap dilació, es va sorprendre imprimint més i més velocitat a les seues passes, pesadament lleugeres i cada vegada menys fosques. Avançava seguint el fil celestial, en direcció ferma, arraconant els seus escrúpols i degustant l'oreig de la llibertat. Corria arrapant els núvols, desgranant la ment i fugia entre salts, quasi volant, mentre cridava al vent amb una veu càlida i poderosa.

Allà ell, submís en una felicitat onírica però amb un gran sabor a realitat, vet a qui que no comptava amb el fet que, per defalliment després de tants quilòmetres, al recolzar el pes del seu cos sobre els genolls, tindria l'opció de girar la vista en l'altra direcció i adonar-se del creixent camí que encara l'hi quedava horitzó enllà.

L'avi del parc

Censurat per la mirada d’aquells que passaven pel seu voltant, dia rere dia s’abandonava al creixement desmesurat dels seus cabells, groguencs de deixadesa, i a l’estranya afició que havia anat perfeccionant amb el pas dels anys, des que aquella vesprada hivernal decidí callar i no tornar a parlar mai més.

Durant les hores de sol, amb els braços estesos cap amunt i colpejant el terra amb els peus calçats amb esclops, solia esperar —cada vegada amb menys esperança— que algun distingit cavaller s’adreçara a ell per oferir-li un braç sobre el qual recolzar la seua ànima, silenciosament èbria. Després, immers en la solitud del vespre, recorria puntualment tots aquells racons per on encara es podia sentir, si prestava prou atenció, la remor d’aquells que allà havien estat. Percebia el cant de la canalla, les veus dels majors, el clam del jovent o la tendresa d’una mare novella. Paraules llangoroses, caigudes, sense rumb, perdudes al bell mig d’una realitat que ja no els pertanyia.

Les recollia amb el màxim dels esments: acaronant-les, adulant-les. I les posava dins del seu sac. Aleshores, sense defallir pels anys de marginació, i escoltant la vasta sonoritat de la felicitat sobre la seua esquena, l’home tornava al seu banc, situat sota un roure gros, i obria el sac per engolir, amb un alé cada vegada més castigat, cadascuna de les paraules que pel camí havia trobat. No sense abans fer-los una especial reverència, com a mostra del seu profund respecte per la parla.

Infortunis

Abans d'obrir la porta es col.loca el vell barret, després, la tanca. A aquestes altures de la seua vida haguera volgut que sonara com ho havia fet fins ara cada vegada que se n'anava de casa, un so igual de sec que tranquil·litzador, la bella percussió de la seguretat. Però no ha estat així, i és que últimament les coses li semblen més diferents, com canviants. Ho pensa instants abans de baixar i superar l'esglaó amarant, el blau, el fucsia, el jade, el verd i el pruna, i continuar amb el taronja, el groc, el violat, el xarxet, el camussa, el llima, l'índi, l'heliotropi, l'escarlata, el vori, el beix, el granat, el magenta, el porpra, el turquesa i el roig. Vint-i-dos esglaons fins arribar a la porta del carrer, la qual obri amb la cautela pròpia dels moments inicials del dia i observa. El buit en l'espai el desconcerta, tornar a tancar amb l'esperança de tornar a obrir i no veure el que acaba de veure però finalment tancar i després obrir i veure que allò que ha vist en un primer moment és el mateix que veu ara, el supera.

Abans de desplomar-se al terra d'esglai, però, es giravolta per caure d'esquenes a la immensitat, observant com la porta a l'esvoranc desapareix, amb cadència lenta, darrere les puntes dels seus peus. Enmig de la nebulosa i la confusió, dubta per moments si cau o, per contra, ha deixat de fer-ho fa estona. I fa memòria. Passatges de la seua infantesa que passen ben ràpidament, ara de l'adolescència. Imatges de la primera joventut fins l'actualitat. Recorda la mare i el pare, i els germans, i les iaies i els iaios. Aquestos no sap ben bé si els recorda o realment els veu, i aprofita per continuar l'última conversa que van deixar sobre la taula aquell migdia familiar, on es relaten repetidament els infortunis a la vida i es menja copiosament sense deixar cap rastre al plat, tot el contrari que aquell artista de la fam, dejunadament macilent, que amb prou feines el saluda aixecant el braç. I l'altre artista, el del trapezi, que amb una sèrie de cabrioles i volantins, deixa entreveure un somriure arrugat. Ara passen Gregori Samsa amb la seua última aparença i, de la mà agarrats, el doctor Jeckill i el senyor Hyde, segurs d'haver superat les seues diferències i haver segellat una vertadera amistat. Més enllà està en Gepetto, amo d'una multinacional que distribueix titelles fetes en sèrie per altres titelles que de vegades protesten per creure que estan explotades, l'home llop udolant a la lluna cada matí, els músics de Bremen melòdicament cansats i la senyoreta Marieta Sarmiento, que des d'aquell dia que se'n va anar a cagar, el vent encara no l'ha deixada anar. La ventafocs abatuda pels adulteris del príncep, en Robin Hood ara lladre de pobres, la caputxeta roja aficionada a la caça i la lletera venent alguns cosa més que llet. Tigres vegetarians, lleons republicans, tortugues veloces i mosques simpàtiques, 7 vides dels humans per quasi una dels gats, amor per desamor, tristesa feliç. Polítics altruistes, banquers solidaris, antidisturbis pacifistes i militars antibel·licistes. Tot un seguit de cotxes voladors i de vaixells sense vapor, souvenirs per curar records i totes les cases amb escales de colors, les quals aprofita per enfilar i plantar-se a la porta; obrir-la i tornar-la a tancar, gitar-se i començar a somniar, sabent que, a aquestes hores, encara no deu haver-hi arribat.