A reveure

Al meu iaio

Des que va morir la seua mare, la visió que tenia sobre la mort va canviar notòriament; l'acceptava de bon grat, encara que de vegades li costava entendre que aquell punt de vista no era, ni tenia per què ser, generalitzat ni generalitzable.

Els anys havien passat i allà es trobava ell, en aquell precís instant i en aquell precís lloc, analitzant com els seus coneixements i les seues experiències es dissolien entre els seus temors, meditant com la seua soledat reclamava la presència dels qui tant havia estimat, i observant, des d'on tantes nits havia assaborit tanta joia, com el seu organisme havia dit prou. Era el moment crucial, el de la incomprensió i la incertesa. La gran por humana. Ho sabia i ho tenia clar. Visualitzà el transcurs de la seua existència i encetà el viatge, un present, va entendre, li era otorgat, en aquell precís instant i en aquell precís lloc, pel fet d'haver estat viu.

Microrrelato

Cuando él libra, yo leo.

Espaguetis

A totes les dones

Un dia de tardor, quan la dona arriba a casa, sorprén el seu marit parant la taula i servint el menjar que ell mateix ha cuinat fa uns minuts. Acaben de dinar i ella, més contenta que de costum, el felicita i el besa tendrament.

A la nit, l'home mira el partit de futbol mentre conversa per telèfon amb el seu germà, al qual comenta, entre d'altres coses, el meravellós plat que ell mateix ha preparat eixe matí. La dona el talla i l'avisa que la taula ja està parada i el sopar a punt. Ell respon que ja va i que no tarda gens.

Al dia següent, durant el desdejuni, l'home recorda a la seua estimada el sabor que tenien els espaguetis del dia anterior i que estaven força bons i que és d'allò més dificil aconseguir una textura tan al dente. Ella respon que sí, que estaven força bons, i li dedica un dolç somriure tot just comença a recollir les deixalles de la taula.

Una vesprada d'hivern, quan l'home fa el camí diari cap al bar, es creua amb un dels seus millors amics de la infància, el qual li pregunta sobre la seua vida actual i la relació amb la seua dona. Ell comenta que, malgrat la seua situació d'atur que ja es perllonga més del que voldria, els va molt bé, estan feliços i cada vegada més compenetrats, i acaba posant com a exemple l'esplèndit guisat que havia elaborat feia ja, gairebé, unes setmanes.

A la penya de la travessa del barri d'on és assidu des de fa anys, tots es troben amb moltes ganes de tastar, contra més aviat millor, una de les seues especialitats culinàries. Al peepshow del cantó el coneixen com el cuinetes, i al club del pis de dalt les senyoretes ja l'apoden, amb més confiança, el Ferran Adrià del barri. Per les nits somia en importants concursos de cuina, i la seua mare, que es troba cada dia més orgullosa de tindre un fill tan competent en els afers gastronòmics, conta a les seves amigues les peripècies del seu homenet i no dubta a l'afirmar que això es deu a la gineta (que vol dir genètica), i que ha eixit a ella sense cap mena de dubte.

Al cap d'un temps considerable, un dilluns d'estiu, la dona arriba a casa i sorprén el seu marit estenent la roba que ell mateix ha rentat fa escasament uns minuts.

Pluja

M'encisa la combinació dissabte-pluja; rebolcar-me a la piltra i estirar-me més i més i més. Imagine com d'esplèndit seria poder fer-ho cada dia, sense preses ni aclaparaments.

Com cada dissabte, des del llit escolte sorolls. Batzacs tan forts que desperten les alarmes, paraules tan dures que esgrimeixen l'oïda. El resultat: una nova i virulenta disputa matrimonial que acabarà, com sempre, per transformar-se en un cúmul de gemecs libidinosos. Després, escolta morbosa i lasciva, s'imposarà el silenci i la calma. Tot tornarà al seu curs i em preguntaré si això és resultat d'allò que la gent anomena amor i si aquest té l’odi com a antònim per excel.lència, i que no ho sé cert i que hi ha qui diu que sí i qui diu que no, i qui pensa que això no pot ser i que si és vertader, no existeix cap sentiment que puga contraposar-se-li de veres. Més tard, enmig de la nebulosa, començaré a observar com l'estampa dels veïns deixa pas, de nou, a l’escena inicial de la pluja, els estiraments i la felicitat fugaçment eterna.

M'apassiona la pluja. No m'havia agradat fins fa uns pocs anys però ara m'encisa. Com cada dissabte, des del llit escolte sorolls. Clars i nítids; l’estomac em prega el desdejuni.

Conte acabat

Això diu que era un home de negocis -amb carrera universitària- que estava casat religiosament amb una dona més baixeta que ell i d'una bellesa refinada. Tenia dos fills, xica i xic, que estudiaven en l'escola més cara de la comarca. La millor per formar-los. A més a més, posseïa una casa que insultava la pobresa, un apartament vora platja per a l'estiu i un cotxe que, a més de tindre calefacció als seients, es movia amb 4 rodes.

L'home encara no havia cumplit els 40 anys.

Fi.