Alguns contes

A la bogeria

Passeja de nit, observant quelcom i solcant barris on recorda haver estat. Camina per carrers boirosament solitaris però enllestits per al trenc d'alba venider. Barraler com de costum, entra i surt del local, i mentre es dirigeix cap a la casa, medita embriagat com i quan ho ha de fer. Posposar-lo per quan estiga més carregat de valor sap que podria ser contraproduent, haver-ho fet ja, haguera estat necessari.

A l'obrir la porta se n'adona que tot es troba igual que l'última vegada que hi va estar. Era un dia fred. Com avui, recorda. Amb rictus d'incertesa revisa cada racó i, allà damunt, per fi, el divisa, el llibre, cobert de pols sobre l'antic prestatge. El sorprén l'aparença inofensiva de la coberta. Ho pensa mentre l'obri, gairebé per la meitat, fidel a la marca del seu últim lector.

Les hores, a l'igual que les pàgines, s'esfumen lentament, d'una en una i l'ambient, serenament tens, comença a resultar cada cop més molest. Les lletres es fan més intenses i febrils, més agitades i vehements, més punxants. Els peus repiquen pertorbadament contra el sòl i la butaca es resent de les embranzides. La respiració acompanya els batecs, constretament accelerats, i el nus a la gola és fa més i més ferm. A hores d'ara ja no sent ganes d'estar sol. Voldria còrrer i fugir emprenent un camí sense retorn, suplicant clemència a la immensitat i implorant la pietat que l'alliberara d'aquesta estirp. Però la paüra s'apodera del seu cos a l'igual que l'esfereïment s'apodera de la seua veu. I pren barbitúrics i enfila la petaca, cercant els glops psicotròpics que el puguen guarir d'una bogeria imminent; d'una cita anunciada on la parca no farà tard.

La claror de l'albada es deixa entreveure pels forats de les cortines, que s'unflen harmònicament al compàs de la brisa matinera, i els primers rajos de sol ressalten el seu rigor mortis. La cara esmorteïda i el llibre a les seues mans. El títol al servei de la llum; Alguns contes als seus ulls.

Un dia de vent

Maria Sarment se’n va anar a cagar. Així, literalment. Ningú no sap ben bé com, però mentre es buscava un racó discret darrere de les eres, una bufada de vent forta i seca se la va endur enlaire, amb les calces a mitges i la cara entre sorpresa i alleujada.

Diuen que va planar com una fulla de morera, lleugera i erràtica, i que prompte va desaparéixer entre els núvols. Durant dies, setmanes —potser mesos—, ningú no en va saber res. Només algunes cabretes nervioses que miraven enlaire, o un home de Xixona que jurava haver-la vista sobrevolant la plaça del poble amb el cul enlaire i un somriure beat.

La veritat, però, és que Maria Sarment es passà tot aquell temps planant per damunt de ciutats i deserts, camps de gira-sols i edificis tristos, pobles sense escola i altres plens de llumetes, formiguers humans on tot li semblava igualment apressant i absurd. No baixava; només observava. I en aquell vol, que ningú no sabia si era ascens o deriva, se sentia —per fi— lliure. Sense horaris, sense preguntes, sense el café de mitjan matí amb la sogra i sense la mirada retorçada del seu cunyat.

Però res no dura per sempre. Un dia, el vent la va deixar caure. Així, de colp. Va anar a parar a un camp d’oliveres, amb el cul ple de rascades i el cor encara tremolant. Es va espolsar la roba, es posà les calces i caminà de nou cap al poble com si res.

Quan la van veure arribar, desencaixada, però tranquil·la, tothom va córrer a preguntar. Ella, amb veu pausada, començà a contar. Que havia estat al desert de Gobi, que havia vist ballar cavalls a l’Uzbekistan, que havia sobrevolat un cementeri on els morts reien en silenci, que havia dormit damunt una barca de pescadors al Senegal, i que —mireu com són les coses— va veure el seu propi poble des de l’aire i li semblà petit, com una capsa de sabates plena de crits.

La gent escoltava, primer divertida, després inquieta. Algú digué que parlava com una boja. Al cap de poca estona, un altre va murmurar que era un perill tenir algú així pels carrers. I el farmacèutic, que tenia un cosí al manicomi comarcal, va fer una telefonada discreta.

Els dos homes del manicomi vingueren aquella mateixa vesprada. Ella els esperava al banc de la plaça, amb les cames creuades i els ulls brillants. Quan li van dir que l’havien de portar “a descansar una mica”, Maria Sarment esclatà:

—Sí! És clar que he estat per ací i per allà! He vist món, he planat, he viscut com mai! I almenys durant un temps, vaig ser lliure.

Un dels infermers, mentre li lligava la camisa de força, va assentir amb el cap i va repetir, amb un to monòton i llunyà:

—Sí, sí. Lliure.

I així, Maria Sarment, la dona que se’n va anar a cagar i tornà amb el món als ulls, fou engolida per les parets d’un lloc sense finestres. Però ningú no li podrà llevar mai aquell vent.

Llet

La xica esvelta i de cabells ondulats té un armari massa buit per al seu gust. Fa pocs anys se li presentà la menarquia i des de fa un parell de setmanes considera que la vida és més injusta que abans: com a conseqüència de la seua ineptitud per als estudis, a partir d'ara ha d'ajudar els seus pares a vendre la llet que produeixen a la seua xicoteta granja familiar.

Malgrat que els inicis sempre són durs i maldestres, la xica esvelta i de cabells ondulats es desenvolupa sobradament bé. De fet, és tan gran el seu domini sobre el repartiment i la gestió que, en poc temps, els seus pares es miren incrèduls com les vendes no només no han minvat sinó que, a més a més, han augmentat fins el punt que, moralment, es plantegen pujar-li el sou. Ella, conscient de la feina ben feta, accepta de bon grat els emoluments alhora que una idea de caire obsessiu comença a brollar dins la seua ment: si aconsegueix despatxar més i més ampolles de llet, en poc temps podrà renovar el seu repertori de roba, omplint l'armari de gom a gom, i fins i tot comprar-se alguna penyora d'una firma de renom. Creu que si és capaç de vendre el suficient, a més a més, li serà possible poder encetar una bona col.lecció de penjolls, joies i pedres precioses que serviran per enaltir el seu renovat bust i per què no, els seus nous llavis i el seu flamant cul. Sap que està a les seues mans i no pensa, de cap de les maneres, deixar passar una oportunitat que ben segur, també li brindarà la moto dels seus somnis, la casa amb piscina tan desitjada i un ostentós iot per viatjar arreu del món.

Amb la il.lusió pròpia de la seua edat, la xica esvelta i de cabells ondulats inicia una nova jornada, aquesta vegada amb deu galledes plenes a coll, sabedora que amb aquesta quantitat prompte podrà arribar a fer realitat els seus anhels. I camina tan obnubilada pel seu desig que no se n'adona de l'enorme pes que du al damunt ni tampoc de la pedra que hi ha al seu davant, situada de manera estratègica per la casualitat, la qual la fa entrebancar-se i caure al terra. Els més catastròfics pressentiments li vénen al cap quan veu la seua quimera en forma de líquid vessada sobre el paviment. Davant la impossibilitat d'aixecar-se pel seu propi peu, decideix demanar ajuda a l'home ben plantat que passa pel seu davant, capritx temporal, just en aquestos moments. Se'l mira panteixant, plora, l'abraça i balboteja relatant el seu infortuni. També se n'adona de l'enorme bitlletera que porta a la butxaca, i deixant mostrar un pervers somriure mentre el torna a mirar als ulls, calcula ràpidament quant de temps haurà de passar per tal d'assolir els seus objectius si, a partir d'ara, allò que ven és el seu cos.

Terrassa de bar

Des que s'ha separat de l'última parella, la seua vida s'ha tornat molt més insulsa i, creu, sense importància. Els dies passen intrascendents (de casa a la feina i de la feina a casa) mentre les setmanes s'esfumen solitàriament i amb tediosa dilació.

Els dissabtes, però, s'alça amb un altre semblant. Més feliç, content i escaig. Li sobra temps per assaborir els cafés (més dolços que de costum) al temps que llig els titulars esportius al diari, després observa les esqueles tot just abans de tancar-lo. Tot seguit engega l'aparell de música i selecciona el disc que escoltarà mentre es dutxa. Quan està llest telefona a la mare per avisar-la que anirà a dinar i dir-li, abans que li ho pregunte, que no, que avui tampoc sap res del parador del seu pare i que no tardarà gens en arribar, que ja veurà com no.

De vesprada es dirigeix cap al centre, on s'acomoda a una terrassa de bar i demana una copa. La cigarreta l'encén més tard, amb distinció, al temps que contempla amb galanteig les figures femenines que passegen pel seu davant. S'imagina com s'asseuen a la taula del costat i les convida a prendre alguna cosa mentre els cluca l'ull i les fa enrogir de goig. I de vegades hi enginya tant que li sembla haver viscut ja la mateixa situació. De fet, aquella xica li sona més que de costum, potser d'algun moment en què han coincidit qui sap on. La considera la dona més preciosa, fina i dolça i amb el somriure més tendre que mai haja vist. L'amor definitiu amb qui compartir la resta de la vida, rumia per moments. I la convida a una cervesa però aquesta neguiteja, que li fa nosa, diu, que no vol res i que la deixe en pau si pot fer el favor.

Se la mira de nou i considera que tal vegada no és tan guapa com pensava, ni tan dolça ni tan fina. Ara, inclús, li veu un cert aire desvergonyit (la roba, potser, com de nits fàcils i lleugeres) que no distingia abans i que no agradaria gaire la seua mare. I es convenç ràpidament que aquesta dona no li convé gens ni mica, que és ben poca cosa per a ell i que, ben segur, acabaria amargant-li la seua vida, solitària i avorrida, sí, però tranquil.la al cap i a la fi. I se la mira de nou al temps que s'aixeca de la taula, molest i enutjós, cercant d'infamar-la, tot just emprén el camí de retorn a casa.

L'home front l'espill

L’olor del sopar encara roman a l’ambient mentre la solitud del saló es posa al servei de la nocturnitat. Davant l’espill, ell, mirada afligida i ànima poruga. Les galtes li resulten més pàl.lides que de costum i el cabell, trist de deixadesa. Els braços, pensa, macilents, folrats per pansida pell. El bust, atrotinat. En extrem, flac. Massa per al seu alé. Sap que el temps ha passat, sense cap goig diria aquell. I pensa en les coses que ha fet i en les que ha deixat per fer, sentint que la història dels desitjos insatisfets persistirà, perenne, dins el seu pensament.

Apaga el llum. Feia dies que desitjava trobar-se front a front, cara a cara amb ell mateix.

Crisi

A la meua tia

La pluja banya els carrers i des del menjador divisem, captivats, com el paisatge es desdibuixa quan les gotes xoquen contra la finestra.

La conversa continua amb el mateix to. Repassa, amb precisió de detalls, certs pasatges de la seua vida. D'altres els ignora. Criden l'anteció les mans. Les seues, erosionades pel pas del temps i malaltisament deformades. I la seua jaqueta, de llana, que camufla la malenconia d'un cos pansit i que reviscola per moments front la majestuositat i omnipotència del transcurs de la vida.

I els seus comentaris recorden èpoques i escenaris que no he tingut el plaer de conèixer. De viure. I m'imagine monocromàtic, més sèpia que sanguina, acompanyat d'un Django Reinhardt que posa la sonoritat als meus passos mentre camine, entre la multitud, amb un munt de boira a les butxaques.

Ara creuem mirades. Els seus ulls, font d'inesgotable candor, ajuden a corroborar-ho: fóra hi ha crisi, gent cobejosament embogida i el món dóna símptomes d'estar xacrat i xacrós, com decrèpit, però aquest instant, compartit, ací i ara, és una joia atemporal.

La seua habitació

Sempre que tenia oportunitat de pensar i comparar, pensava i comparava. En aquesta ocasió, però, reflexionava sobre les relacions interpersonals després que el fet d’obrir el calaix dels calcetins, l'haguera ajudat a adonar-se: ens assemblem més del que sembla. I és que amb tanta varietat com hi ha allà dins, són pocs els que continuen el seu camí junt amb el mitjó de la seua vida. Altres, en canvi, s'aborreixen ràpidament del concubinat i una setmana la passen plegats amb una parella i a l'altra han canviat d'acompanyant. També hi ha els fidels, els solitaris o, simplement, els més romàntics, els quals esperen una mitja taronja que estiga disposada a fer uns bonics passejos el dia menys esperat. Igualment hi ha els últims en arribar, els més comfortables i sofisticats. I aquells que es coneixen de pam a pam cada racó del calaix. I els estranys, els diferents. I també els mutilats, segregats pel fet de ser diferents i esperant, que algun dia, els siguen cosides les ferides d'una guerra que ha durat molts anys.

Ara passava de llarg. L'armari dels vestits...