Maria Sarment se’n va anar a cagar. Així, literalment. Ningú no sap ben bé com, però mentre es buscava un racó discret darrere de les eres, una bufada de vent forta i seca se la va endur enlaire, amb les calces a mitges i la cara entre sorpresa i alleujada.
Diuen que va planar com una fulla de morera, lleugera i erràtica, i que prompte va desaparéixer entre els núvols. Durant dies, setmanes —potser mesos—, ningú no en va saber res. Només algunes cabretes nervioses que miraven enlaire, o un home de Xixona que jurava haver-la vista sobrevolant la plaça del poble amb el cul enlaire i un somriure beat.
La veritat, però, és que Maria Sarment es passà tot aquell temps planant per damunt de ciutats i deserts, camps de gira-sols i edificis tristos, pobles sense escola i altres plens de llumetes, formiguers humans on tot li semblava igualment apressant i absurd. No baixava; només observava. I en aquell vol, que ningú no sabia si era ascens o deriva, se sentia —per fi— lliure. Sense horaris, sense preguntes, sense el café de mitjan matí amb la sogra i sense la mirada retorçada del seu cunyat.
Però res no dura per sempre. Un dia, el vent la va deixar caure. Així, de colp. Va anar a parar a un camp d’oliveres, amb el cul ple de rascades i el cor encara tremolant. Es va espolsar la roba, es posà les calces i caminà de nou cap al poble com si res.
Quan la van veure arribar, desencaixada, però tranquil·la, tothom va córrer a preguntar. Ella, amb veu pausada, començà a contar. Que havia estat al desert de Gobi, que havia vist ballar cavalls a l’Uzbekistan, que havia sobrevolat un cementeri on els morts reien en silenci, que havia dormit damunt una barca de pescadors al Senegal, i que —mireu com són les coses— va veure el seu propi poble des de l’aire i li semblà petit, com una capsa de sabates plena de crits.
La gent escoltava, primer divertida, després inquieta. Algú digué que parlava com una boja. Al cap de poca estona, un altre va murmurar que era un perill tenir algú així pels carrers. I el farmacèutic, que tenia un cosí al manicomi comarcal, va fer una telefonada discreta.
Els dos homes del manicomi vingueren aquella mateixa vesprada. Ella els esperava al banc de la plaça, amb les cames creuades i els ulls brillants. Quan li van dir que l’havien de portar “a descansar una mica”, Maria Sarment esclatà:
—Sí! És clar que he estat per ací i per allà! He vist món, he planat, he viscut com mai! I almenys durant un temps, vaig ser lliure.
Un dels infermers, mentre li lligava la camisa de força, va assentir amb el cap i va repetir, amb un to monòton i llunyà:
—Sí, sí. Lliure.
I així, Maria Sarment, la dona que se’n va anar a cagar i tornà amb el món als ulls, fou engolida per les parets d’un lloc sense finestres. Però ningú no li podrà llevar mai aquell vent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada