Sopaves. Encara que sense gana, mastegaves la desídia. Feia anys que la pluja havia deixat de ser pluja, i que els teus ulls mostraven por de ser feliços. Tal vegada perquè et resignaves a quedar-te en solitud, perquè preferies viure malaltissament, absorta en la teua presó de dignitat.
Era cert que l’estimaves. No ho era que t’estimava. El somiaves canviant, canviat. Vida endins, desitjant canvis; esperant una brisa de pau renovada, amb ganes d’instal·lar-se, d’una vegada per totes, al bell mig de la teua ansietat.
Els anys havien passat, i ara sospiraves. L’alé semblava renovat i les teues paraules, més netes en el temps. El temps, aquest estrany aliat: anys mostrant la porta a la desesperació, fent ferm el camí de la fragilitat. El temps, ara sí, esvaint-se sense constrényer, cansat de no descansar. De nou miraves. Ens miràvem. I la véiem: la teua ombra, fidel i sempre als teus peus, acomiadant-se gallardament mentre ascendia pels esglaons de la llibertat.
Just en aquest instant, mentre vivies, ja no era tan difícil endevinar un lleu somriure a la teua boca.
