Crisi

A la meua tia

La pluja banya els carrers i des del menjador divisem, captivats, com el paisatge es desdibuixa quan les gotes xoquen contra la finestra.

La conversa continua amb el mateix to. Repassa, amb precisió de detalls, certs pasatges de la seua vida. D'altres els ignora. Criden l'anteció les mans. Les seues, erosionades pel pas del temps i malaltisament deformades. I la seua jaqueta, de llana, que camufla la malenconia d'un cos pansit i que reviscola per moments front la majestuositat i omnipotència del transcurs de la vida.

I els seus comentaris recorden èpoques i escenaris que no he tingut el plaer de conèixer. De viure. I m'imagine monocromàtic, més sèpia que sanguina, acompanyat d'un Django Reinhardt que posa la sonoritat als meus passos mentre camine, entre la multitud, amb un munt de boira a les butxaques.

Ara creuem mirades. Els seus ulls, font d'inesgotable candor, ajuden a corroborar-ho: fóra hi ha crisi, gent cobejosament embogida i el món dóna símptomes d'estar xacrat i xacrós, com decrèpit, però aquest instant, compartit, ací i ara, és una joia atemporal.

La seua habitació

Sempre que tenia oportunitat de pensar i comparar, pensava i comparava. En aquesta ocasió, però, reflexionava sobre les relacions interpersonals després que el fet d’obrir el calaix dels calcetins, l'haguera ajudat a adonar-se: ens assemblem més del que sembla. I és que amb tanta varietat com hi ha allà dins, són pocs els que continuen el seu camí junt amb el mitjó de la seua vida. Altres, en canvi, s'aborreixen ràpidament del concubinat i una setmana la passen plegats amb una parella i a l'altra han canviat d'acompanyant. També hi ha els fidels, els solitaris o, simplement, els més romàntics, els quals esperen una mitja taronja que estiga disposada a fer uns bonics passejos el dia menys esperat. Igualment hi ha els últims en arribar, els més comfortables i sofisticats. I aquells que es coneixen de pam a pam cada racó del calaix. I els estranys, els diferents. I també els mutilats, segregats pel fet de ser diferents i esperant, que algun dia, els siguen cosides les ferides d'una guerra que ha durat molts anys.

Ara passava de llarg. L'armari dels vestits...