Com cada divendres d'hivern, ix de casa i es dirigeix cap al seu cotxe. Puja, posa la jaqueta cara sobre el seient del copilot, obre la guantera amb destresa i treu la seua vella ràdio que tant s'estima. Després, engega el motor i parteix.
La rutinària aturada sota el semàfor que governa l'entrada a la ciutat, el permet repassar les meravelles arquitectòniques d'una perifèria urbana que cada dia li resulta més familiar. Sobretot, es delecta, i mentre passeja els ulls d'un costat a un altre esperant que arribe la llum verda, es detenen fixament, veleïtossos ells, al cotxe del costat; un vehicle de color cridaner i motor sorollós que transporta una parella jove d'ètnia gitana. Aquest detall no passat per alt el fa despertar les alarmes i controlar la seua jaqueta cara, distingida i elegant tota ella, ajaguda sobre el seient del copilot. Per moments dubta si deixar-la ahí o, per contra, l'ha de canviar de lloc al temps que pitja, dissimuladament, el botó del tancament centralitzat. En pocs segons decideix que no, a despit de tot, ni la canvia ni pitja el botó. Es mostra força segur i considera que, de fet, en tan poc temps com dura un semàfor, no poden baixar del cotxe, obrir la porta, furtar-li la jaqueta cara i tornar a tancar la porta sense que ell se n'adone. Cada cop més enraonat, pensa que girar el cap i mirar cap al front és la millor opció.
Durant la resta del viatge es culpa mil-i-una vegades de la seua paranoia deshumanitzada i pensa en com ell, el més ecologista, solidari, lluitador pels drets humans i cada dia millor persona, pot haver pensat tan malament de dos gitanos que, ben segur, es dirigien cap als seus respectius llocs de treball a l'igual que fan la resta dels mortals. Presoner dels seus pensaments, sap que aquest esdeveniment no ha estat predicar amb l'exemple i que, sens dubte, suposarà una taca ben grossa en el seu esperit complaent, benèvol i cercador de la justícia absoluta.
A l'arribar a la seua destinació apaga el motor, guarda destrament la seua estimada ràdio i, abans de baixar del cotxe, cerca la seua jaqueta cara dubtant sobre si, finalment, aquest matí d'hivern l'ha agafada abans d'eixir de casa.
A Laura
