Originalitat

Ja de ben menut havia estat una persona força suggestionable; canviava d’opinió només d’escoltar la d’algú altre, i sovint li agradava allò que moments abans detestava. Aquest caràcter inestable, malgrat tot, no li impedia alimentar una convicció profunda i inalterable: la necessitat de ser original. Original en el que deia, en el que feia, en el que somiava i, si calia, fins i tot en el que cagava.

Cap dels seus intents, tanmateix, no prosperava. Tot el que imaginava ja estava fet, venut o patentat. Les seues idees, que li semblaven brillants durant uns minuts, s’esvaïen en descobrir que algú les havia tingudes abans. Sempre abans. Era com si tot el món haguera pensat per ell, fins i tot les ocurrències més íntimes. I això el desesperava.

Va sentir aquella estranya sensació —una mena d’angoixa mental amb gust de derrota— la primera vegada que va voler escriure un poema que no s’assemblara a cap altre. El resultat li semblava sublim, fins que un cercador li confirmà que aquell mateix vers ja havia estat recitat, amb lleugeres variants, per algú altre, feia molt de temps. I que, a més, tampoc havia acabat gens bé.

La vida, així, se li anà tornant un cementeri d’intencions. Més endavant, intentà ser original per omissió: no parlar, no somiar, no opinar. Però també això, per descomptat, ja s’havia fet.

Llavors, prengué una decisió definitiva: si tot estava ja fet, ell volia —com a últim acte d’originalitat— inventar una manera nova de morir.

Durant setmanes planificà el suïcidi perfecte. Va fer llistes, estudis, combinacions. Es descartaren totes les formes conegudes: precipitar-se, ofegar-se, empassar-se objectes, immolació, ballar fins a morir… Tot li semblava imitat, previsible, fins i tot vulgar. Finalment, va optar per una estratègia suïcida d’una complexitat tan absurda que ni ell mateix l’acabava d’entendre del tot. En la seua ment, tot encaixava: els objectes, els gestos, el moment exacte. Havia imaginat que, almenys en morir, deixaria una empremta inèdita al món.

L’endemà, la notícia aparegué en una breu nota: “Un home ha estat trobat mort en circumstàncies insòlites. Segons fonts consultades, el mètode coincideix amb el d’una altra mort registrada fa anys, atribuïda a un individu que pretenia exactament el mateix.”

Així, ni tan sols la seua mort li pertanyia del tot.

Diuen que a la làpida, amb una lletra menuda i arruïnada per la pluja, només hi deia:

«Va intentar ser el primer. I no va poder.»

Truquen a la porta, mare

Truquen a la porta, mare. I tu encara sense enllestir. Sense contestar.

De matí, les abraçades trencades per a mi. Sempre t’intente contar; et vull parlar, però mai tens temps. Un “deixa’m”, un “ara no puc” n’és suficient per a continuar tallant el vent, brises gèlides de sal que bufen dins meu. I ja va per molt de temps.

El somni d’aquesta nit era tan diferent. Ens n’anàvem al circ i quasi féiem tard per les sabates. Me les havia de posar ben de pressa per mantindre el teu somriure mentre m’ajudaves a fer el llaç, a créixer. Els domadors, els pallassos i els malabars. Els teus ulls amb ganes de ser feliços, i la calor a les mans, a les meues, a les teues, el sopar saborós com mai, i sota els meus llençols, respirant un alé harmònic, com de joia.

Em molesta que no em digues per què mai puc obrir la porta. Si ja soc un homenet, pense que imagines. Et vull desobeir i ho faig amb rancúnia. Em sent bé, malgrat tot, perquè ben mirat, la insistència i els crits així m’ho han demanat. I tan prompte com he obert, m’han fet caure a terra, ells dos, tres, i ara quatre, que corren veloçment, tensos, cap a la teua habitació, que s’obri més ràpidament del que m’hagueres obert a mi.

També em molesten les converses entre grans, dient coses sense sentit, paraules adultes que punxen l’oïda com una agulla. “Per on s’ha anat la teua vida”, diuen murmurant, com si les paraules pogueren tornar-te.

I jo, mentrestant, espere. Espere que algú em diga si aquella que dorm encara és la meua mare, o només el seu cos cansat. I si ho és, quan em tocarà a mi somiar de nou que tornem al circ, a fer tard amb les sabates, mentre em tornes a fer el llaç. Com abans.

Però ara estic dret al passadís, assegut a terra. Amb la porta de l’habitació oberta. Amb tu dins, estirada. Sense moure’t. Sense dir res.

Esglaons de llibertat

Sopaves. Encara que sense gana, mastegaves la desídia. Feia anys que la pluja havia deixat de ser pluja, i que els teus ulls mostraven por de ser feliços. Tal vegada perquè et resignaves a quedar-te en solitud, perquè preferies viure malaltissament, absorta en la teua presó de dignitat.

Era cert que l’estimaves. No ho era que t’estimava. El somiaves canviant, canviat. Vida endins, desitjant canvis; esperant una brisa de pau renovada, amb ganes d’instal·lar-se, d’una vegada per totes, al bell mig de la teua ansietat.

Els anys havien passat, i ara sospiraves. L’alé semblava renovat i les teues paraules, més netes en el temps. El temps, aquest estrany aliat: anys mostrant la porta a la desesperació, fent ferm el camí de la fragilitat. El temps, ara sí, esvaint-se sense constrényer, cansat de no descansar. De nou miraves. Ens miràvem. I la véiem: la teua ombra, fidel i sempre als teus peus, acomiadant-se gallardament mentre ascendia pels esglaons de la llibertat.

Just en aquest instant, mentre vivies, ja no era tan difícil endevinar un lleu somriure a la teua boca.

Tallades de meló

Les lloances dominicals per part de familiars i amics envers la seua habilitat per a tallar el meló, el van convertir, en poc temps, en un mestre de cerimònies gairebé perpetu. De fet, era tanta l'admiració que despertava que, d'entre els convidats, els n'hi havia que acudien a sa casa amb les úniques ganes de veure'l enfilar el ganivet tot just abans de servir el café. Alguns portaven les seues videocàmeres per immortalitzar el moment i penjar-lo a la xarxa dies després, amb una música moderna de fons i per títol "malabarista del meló". 

Les dones d'alguns dels seus amics es preguntaven si aquesta habilitat amb les mans es traduiria al context sexual i, fins i tot, els més menuts, ho contaven a l'escola despertant la curiositat d'algun mestre i la resta d'infants.

Dia rere dia i setmana rere setmana, els anys van passar. Algunes amistats es van perdre i alguns familiars van emprendre un camí sense retorn, els seus vídeos romangueren en el més absolut anonimat i d'entre les dones que fantasiejaven amb les seues mans, algunes provaren el resultat sense massa èxit i d'altres se'n vanagloriaren de no haver-ho fet mai. Els xiquets que al·lucinaven amb els seus cops de fulla passaren a ser uns adolescents del muntó i la seua habilitat ganivetera, en contra de millorar, es va estancar amb el pas del temps. 

Tot i això, ell continuà cada diumenge empenyent els melons, amb més barroeria que traça, intentant salvaguardar els pocs dits que mostraven les seues mans.

Vacances d'estiu

Davant l'estiu que s'aproxima, el mascle i la femella Ca han decidit invertir ganes i temps en organitzar unes bones vacances per a tota la família. Aquest fet comporta buscar una estada temporal per al seu car i benvolgut amo de companyia, un preciós yuppie amb pedigrí que van regalar, allà per temps d'hivern, als seus cinc nounats de la primera ventrada.

En un primer moment han pensat deixar-lo sol a casa, omplir de gom a gom rebost, moble bar i nevera i atibacar la farmaciola de barbitúrics i Prozac, opció que han acabat desestimant per suposar un desemborsament econòmic tan important que, moments previs a les vacances, no poden ni volen permetre's. La impossibilitat de deixar-lo al xalet dels pares del mascle Ca, que es recuperen d'una leishmaniosi que van contreure quasi al mateix temps, o la depressió en què es troba sumida la mare de la femella Ca a conseqüència d'una viduïtat anticipada, els ha fet pensar en la possibilitat de deixar el seu amo de companyia a casa dels veïns, però tenint en compte que fa pocs mesos que s'han instal·lat, finalment han acabat considerant que seria massa agosarat demanar-los un favor d'aquest caire. De germans, el mascle no en té, i ella, la femella, els pocs que té localitzats, sap amb absoluta certesa que, de bon grat, no es voldrien fer càrrec.

No és que amb el pas del temps el mascle i la femella Ca es penedisquen d'haver adquirit un acompanyant que requereix tanta responsabilitat, però és com si, de sobte, un regal que en principi tenia finalitat de seguici i espargir de tendresa i joia cada racó de la llar, ara s'haguera convertit en una càrrega incòmoda i ofenosa més propera de coartar la llibertat d'aquells que reclamen uns escassos dies de tranquil·litat enmig d'un calendari atapeït per les obligacions laborals. Estan convençuts que és la societat qui els fa obrar d'aquesta manera i no pas les seues consciències, ben netes gràcies a les visites dominicals que fan a la capella canina del seu barri, situada just dos carrers més enllà del garatge des d'on aquest matí han iniciat unes vacances que, finalment, gaudiran sense el seu benvolgut yuppie, el qual, a hores d'ara, observa amb rictus de desconcert com el cotxe de la família Ca s'allunya fins que desapareix pel confí de l'autopista.