Truquen a la porta, mare

Truquen a la porta, mare. I tu encara sense enllestir. Sense contestar.

De matí, les abraçades trencades per a mi. Sempre t’intente contar; et vull parlar, però mai tens temps. Un “deixa’m”, un “ara no puc” n’és suficient per a continuar tallant el vent, brises gèlides de sal que bufen dins meu. I ja va per molt de temps.

El somni d’aquesta nit era tan diferent. Ens n’anàvem al circ i quasi féiem tard per les sabates. Me les havia de posar ben de pressa per mantindre el teu somriure mentre m’ajudaves a fer el llaç, a créixer. Els domadors, els pallassos i els malabars. Els teus ulls amb ganes de ser feliços, i la calor a les mans, a les meues, a les teues, el sopar saborós com mai, i sota els meus llençols, respirant un alé harmònic, com de joia.

Em molesta que no em digues per què mai puc obrir la porta. Si ja soc un homenet, pense que imagines. Et vull desobeir i ho faig amb rancúnia. Em sent bé, malgrat tot, perquè ben mirat, la insistència i els crits així m’ho han demanat. I tan prompte com he obert, m’han fet caure a terra, ells dos, tres, i ara quatre, que corren veloçment, tensos, cap a la teua habitació, que s’obri més ràpidament del que m’hagueres obert a mi.

També em molesten les converses entre grans, dient coses sense sentit, paraules adultes que punxen l’oïda com una agulla. “Per on s’ha anat la teua vida”, diuen murmurant, com si les paraules pogueren tornar-te.

I jo, mentrestant, espere. Espere que algú em diga si aquella que dorm encara és la meua mare, o només el seu cos cansat. I si ho és, quan em tocarà a mi somiar de nou que tornem al circ, a fer tard amb les sabates, mentre em tornes a fer el llaç. Com abans.

Però ara estic dret al passadís, assegut a terra. Amb la porta de l’habitació oberta. Amb tu dins, estirada. Sense moure’t. Sense dir res.