Censurat per la mirada d’aquells que passaven pel seu voltant, dia rere dia s’abandonava al creixement desmesurat dels seus cabells, groguencs de deixadesa, i a l’estranya afició que havia anat perfeccionant amb el pas dels anys, des que aquella vesprada hivernal decidí callar i no tornar a parlar mai més.
Durant les hores de sol, amb els braços estesos cap amunt i colpejant el terra amb els peus calçats amb esclops, solia esperar —cada vegada amb menys esperança— que algun distingit cavaller s’adreçara a ell per oferir-li un braç sobre el qual recolzar la seua ànima, silenciosament èbria. Després, immers en la solitud del vespre, recorria puntualment tots aquells racons per on encara es podia sentir, si prestava prou atenció, la remor d’aquells que allà havien estat. Percebia el cant de la canalla, les veus dels majors, el clam del jovent o la tendresa d’una mare novella. Paraules llangoroses, caigudes, sense rumb, perdudes al bell mig d’una realitat que ja no els pertanyia.
Les recollia amb el màxim dels esments: acaronant-les, adulant-les. I les posava dins del seu sac. Aleshores, sense defallir pels anys de marginació, i escoltant la vasta sonoritat de la felicitat sobre la seua esquena, l’home tornava al seu banc, situat sota un roure gros, i obria el sac per engolir, amb un alé cada vegada més castigat, cadascuna de les paraules que pel camí havia trobat. No sense abans fer-los una especial reverència, com a mostra del seu profund respecte per la parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada